dimarts, 8 de novembre de 2011

Coscubiela, ESADE i els bisbes

Joan Coscubiela va ser sindicalista i, al menys fins a la data, és vigent professor associat d'ESADE, alhora que candidat per ICV a les Eleccions Generals. El diumenge passat a Sant Feliu de Llobregat, en un acte pel vot femení, va afirmar que si les dones no voten qui parlarà "seran els bisbes a través dels seus representants a la Terra, com el Sr. Duran i el Sr. Rajoy, i ho faran per carregar-se el dret a l'avortament" (entre altres…). La seva condició d’exsindicalista no és contradictòria amb l'exercici docent en una escola de negocis de prestigi; més aviat al contrari, ja que enriqueix enormement als estudiants. Però en canvi, aquesta institució està dirigida pels Jesuïtes i, per tant, és una obra de l’Església catòlica. Sobta que ara que Coscubiela és candidat per ICV, caigui en les demagògies i etiquetatges que la institució que el va contractar no va cometre mai amb ell; i ara ho fa pretenent treure rèdit electoral a costa de simplificacions que molesten a l’Església i ofenen a molts cristians. No és que no hagi de ser crític contra el que sigui, sinó que tal i com està la classe política, estaria bé cuidar més la coherència personal i foragitar del tot la demagogia en els discursos.

dilluns, 4 d’abril de 2011

Apresats per la pressa


Heus aquí un dels mals de la nostra societat actual: la pressa. Em pregunto sovint: si no tenim temps, per què tenim pressa? La pressa ens fa l’efecte de que fem més, però fem menys i pitjor el que haguem de fer. La pressa ens sembla que allargui el temps, però no en tenim realment, de temps, ni aquest és elàstic. La pressa ens planteja una necessitat rere una altra que ens permeti anar més depressa, però no anem enlloc amb pressa; més aviat acabem apresats per la pressa. El “tempo” de la nostra vida urbana hauria de ser un altre, i tots els habitants del món rural ens ho repeteixen quan ens veuen venir de ciutat a velocitat urbana. Els veiem estranys quan porten un ritme diferent; els veiem rars quan ens diuen que els agraden altres costums i rebutgen a vegades els ocis de la vida ciudadana. Tenen molt més temps, perquè simplemente el saben perdre. A ciutat no tenim temps, perquè creiem poder-lo aturar; i pobre del que el perdi a casa, a l’escola, a la feina, en el trànsit... Quantes vegades haurem sentit persones que voldrien que el dia tingués més de 24 hores… És com si demanéssin que tinguessim 7 dits a cada mà enlloc de 5; o que tinguessim 3 braços o 2 cervells… Fer, fer, fer i fer més… I no som pel que fem sinó pel que som en sí mateixos. “Per què canta un rossinyol? –li preguntaren al mestre; –No canta per res més que perquè té un cant per cantar.” I prou… Som apresats per la pressa, i creiem ser lliures. I som presos.

divendres, 11 de març de 2011

Pobres però feliços?


Diuen els místics i els homes i dones profunds interiorment de totes les tradicions religioses, que la pobresa material és una riquesa espiritual, i la riquesa material és una pobresa espiritual. La societat actual, el jovent d’avui dia, el món contemporani no entén que un cert grau de pobresa allibera i permet fer feliç. És cert que tenim l’autoengany estratègicament ubicat fins al punt d’elaborar suggerents aforismes com allò de “el diner no dóna la felicitat però hi ajuda…”, però el cert és que el diner és un parany fort quan ha resolt el seu objectiu principal: que és alimentar-nos, dotar-nos d’una vivenda, atendre’ns en les necessitats de salut i permetre’ns estudis per accedir a una feina digna. Quan hem cobert les necessitats humanes fonamentals, aleshores el diner esdevé realment un més gran parany com més desig hi ha d’ell. Al final, acabem treballant per diner, quan el treball havia de dignificar l’ésser humà; acabem relacionant-nos per interès, quan les relacions fan créixer les persones; i finalment acabem venent-ho o comprant-ho tot. Hem banalitzat la feina, les relacions i les emocions; també les persones i la pròpia família a vegades entren en el mercat monetari. Tot està en venda o lloguer, de tot en treiem un interès o en fem negoci, i al final tot acaba per tenir un preu oblidant que en el fons tenia un valor… Els pobres no pateixen les interferències d’una riquesa esclava de l’obsessió pel lucre, infeliç perquè és superficial. Talment com els conreus, cal enfonsar les arrels més enllà de la superfície, i aleshores trobar terra fèrtil que donarà fruit abundant, com ara la llibertat, l’amor i la felicitat.

dissabte, 1 de gener de 2011

Un fill, el coratge d'un gran viatge


Conec no poques parelles que comencen l’any amb la gran aventura d’una nova criatura a la família. Tots els que som pares sabem el que significa de renúncies, d’esforços i de preocupacions; i tots els amics que rodegen les noves parelles de pares no perden el temps per a informar als nous inexperts de quantes coses deixaran de tenir, quants privilegis perdran, i quants estalvis s’esvairan en detriment de vacances, sopars, un cotxe nou o un vestit de moda. Fins i tot hi ha qui ja adjudica a la nova família la impossibilitat de viatjar durant alguns anys perquè, amb criatures, és una autèntica odissea. En part és cert, però hem de dir que també, lluny d’això, un fill/a és realment la més gran ocasió per a poder esdevenir profundament humà; l’oportunitat de tastar la sagrada capacitat de ser creador i no per un instant; l’aventura d’un gran viatge que no acaba mai i que sorprèn a cada pas. Estic convençut de que ser pare/mare és el més meravellós que una persona pot viure en aquesta vida. No està exempt de suor i de llàgrimes, però tampoc d’una lluita plena d’alegries i satisfaccions que, de no ser així, l’ésser humà hauria acabat amb la pràctica de la paternitat segles enrere. És clar que la vida dóna tombs que compliquen fins a l’extrem; però res ens ho evita en mil altres esferes de la nostra existència, i bé que les afrontem. Amb la paternitat cal, però, un atreviment i un coratge que no sempre tenim la confiança de treure, però sens dubte la posseim del cert i és més forta que cap altra.

dissabte, 20 de novembre de 2010

Ara em posaré a fer contes


De fa uns tres anys que llegeixo contes als meus fills abans d'anar-se'n a dormir, en estones d'esmorzar que duren i duren, o bé de sopars que s'allarguen i m'acaben treient la gana. Aquests contes els trobo realment cruels, expliquen futileses, no només no aporten valors sinó que presenten contravalors impecablement ben construïts. La Caputxeta Vermella, La Rateta Presumideta, La Blancaneus i els set nans, La Ventafocs..., són alguns dels clàssics que esdevenen trencadors dels cors verges dels infants. La terra adobada pels primers valors que els pares conreem amb cura, es converteix en terra erma quan la col·lecció Disney més radical crema el terreny infantil. Els menuts acaben veient que hi ha madrastres ferotges i llops agressius, que només la vida de princesa és bonica, i que la visió masclista i submissa de la societat és un bon punt de partença. El darrer conte que he hagut de fer fora de casa és el de Hänsel i Gretel, que tan cruelment relata l'abandonament que una mare fa dels fills enmig del bosc per fer front a les penúries; després, el pare torna i els recupera, i quan els nens li pregunten on és la mare, el gèlid pare informa "que ha rebut el que mereix, i ha mort...". La meva filla, lluny d'entristir-se per aquests fets que em sobresalten, aleccionada segurament amb l'exitosa nissaga de Ventafocs i Blancaneus, em demana veure novament Hänsel i Gretel una i altra vegada... Ho tinc clar: ara em posaré a escriure contes infantils per salvar la primerenca etapa educativa dels meus fills, abans no treguin un dia tota aquesta agressivitat i aleshores em pregunti d'on deu venir.

[Publicat a la revista Valors.org]

diumenge, 31 d’octubre de 2010

El silenci que estem matant


Fa no masses mesos que al Tramvia del Baix Llobregat, el Trambaix, sento que posen la ràdio en la megafonia de les parades, i a vegades també dins els convois. També estan col·locant a gairebé tots els tramvies pantalles de televisió on poder veure les notícies del dia i a vegades també informacions de l'empresa de transport. Sovint decideixo agafar el transport públic no tant per a poder estar en silenci, que sé que tampoc és això, però sí per a poder no estar pensant en el trànsit si condueixo, i especialment si hi ha embussos de ciutat. A banda de que l'hauríem d'agafar més per una qüestió de sostenibilitat, és cert que el tramvia, que passa per davant de casa meva l'escullo sovint per tal de desplaçar-me deixant la ment en blanc, silenciant-la (accepto la versió més simple del concepte silenci). Em molesta, per tant, que m'hi posin una emisora de ràdio; però encara que em posessin un fil musical... M'obliguen a escoltar el que no hi és inevitablement. I em pregunto, aleshores, per què la nostra societat tantes vegades no ens deixa estar en silenci, si el silenci és la Pau més simple. Per què la nostra societat afegeix soroll? Quan marxo al camp i passem alguna nit amb família o amics, sovint els més joves (menys acostumats a silenciar-se) arriben a dir-me que els costa agafar la son quan anem a dormir perquè hi ha massa silenci...!!! La nostra societat està massa plena de missatges visuals, de sorolls i de sons, de paraules i d'imatges. Estem matant el silenci que la humanitat ha valorat des que és humanitat.

[Publicat a la revista Valors.org]

dijous, 30 d’abril de 2009

I Obama saludà a l'agent negre sense embuts


Barack Obama, el primer president dels Estats Units d'origen africà, mulat més aviat però amb una implicació i compromís clars amb el sector afroamericà, va ser objecte d'una memorable fotografia, discretament emesa en alguns mitjans de comunicació no convencionals o no massius. Obama entra a Dowing Street per ser rebut pel Primer Ministre britànic, i no pot contenir el gest de saludar -encara que dissimuladament- a l'agent negre que custòdia l'entrada de la residència del Primer Ministre, amb la satisfacció dels dos. No sabem si va ser l'agent o bé el President qui va tenir la iniciativa de tant afectuós i natural gest, però el que sí és cert és que ambdós es van sentir ben a gust saltant-se el protocol i deixant-se anar per la complicitat que "un germà negre" té sempre amb un altre "germà negre".

Això em recorda una curiosa vivència de la que vaig ser testimoni fa 2 anys en els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, a Barcelona. En el vagó on jo hi era, un home d'origen africà i amb estètica humil (probablement era un sense sostre) estava assegut amb una actitud de mig dissimul o vergonya, amb la por -intuia jo- de ser objecte de mirades o fins i tot que algun agent de vigilància pogués cridar-li l'atenció pel seu aspecte, per si no duia el bitllet del viatge, o per si alguna autoritat li demanava la documentació; la situació em va afectar per la vulnerabilitat que traspuava aquell bon home de mitjana edat. Sigui com fos, un altre africà entrà al cap d'una estona al mateix vagó; aquest no es va asseure, sinó que va romandre en l'espai d'accés a les portes. Al cap d'algunes estacions, l'home que jo tenia davant va baixar, i en el trajecte cap a la plataforma de sortida del vagó, va topar-se amb l'altre africà que estava allà dret. Un i l'altre no s'havien pogut veure encara perquè estaven d'esquena, mentre jo era de cara als dos. Però va ser tant curiós i tant altament emotiu a l'hora veure com en creuar-se només les mirades un segon, van apropar-se i van abraçar-se fortament. Jo crec que no es coneixien de res, perquè no van dir-se res; potser no eren ni del mateix país ni parlaven la mateixa llengua, però ambdós van respirar al mateix moment una compenetració fraterna i tant humana que l'abraçada ens va conmoure a uns pocs que en vam ser testimonis.

Això és el que segurament li acabà passant a Barack Obama i a l'agent que feia guàrdia a la porta de Dowing Street. Preciosa imatge, aquesta, que humanitza a Obama, humanitza la política, i humanitza les persones. Aquest Obama no deixa de sorprendre'm dia a dia, i em convenç que la política és l'art de l'impossible, perquè encara no entenc com un home amb aquesta naturalitat, bonhomia i tanta humanitat, ha estat capaç d'arribar-se fins a la selva de la política nordamericana, i en els primers 100 dies del seu mandat haver tingut el coratge i la força d'introduir suficients canvis com per a anorrear 8 anys (és a dir, 3000 dies) de George Bush.

Agraeixo al meu amic Fabrizio Bozzato l'enviament d'aquesta imatge tant suggerent.

dijous, 9 d’abril de 2009

El Dalai Lama diu de l'humanitat...


Una bona amiga, Carme Paradell, ha volgut compartir amb mi una preciosa presentació digital (és el que anomenariem, amb marca, un "Power Point"??), on pregunten al Dalai Lama què li sorprèn més de la humanitat. Les seves respostes, agudes i agosarades al mateix temps, ens posen en un context de contradicció al qual sovint no estem acostumats. Com que m'han cridat tant l'atenció, i m'han fet pensar, i m'han tocat per dins, he volgut compartir-ho en el meu blog personal. Ara que estem de Setmana Santa, per a molts cristians la reflexió convida a fer-se més present a la vida; i per a aquells que no ho siguin, un lama tibetà, ni que sigui el Dalai, no farà cap nosa mai perquè diu veritats de peu i pes.

- Què li sorprèn més de la humanitat, Dalai Lama?

- El que més em sorprèn són els HOMES...
  1. perquè perden la salut per guanyar diners, i després perden els diners per recuperar la salut...
  2. perquè s'obsessionen pel futur i no pensen en el present, i després es perden el present i no viuen el futur...
  3. i perquè viuen com si no haguessin de morir mai, i moren com si mai haguessin viscut...
I per què serà que som així?

dissabte, 28 de març de 2009

És possible aprendre dels alumnes?


Fa més de 10 anys que em dedico a la docència com a professor principalment de Secundària, i amb menys intensitat en l'àmbit universitari. En un o altre món em sento en constant procés d'aprenentatge, no tant per la preparació de les classes o els materials que haig d'utiltizar per a la impartició d'assignatures, sinó més aviat amb les intervencions dels meus alumnes, amb les seves reflexions, amb el seguiment personal que hom pugui anar fent, i també amb la voluntat de compartir -per part d'alguns alumnes- el seu propi procés personal, acadèmic i de futur.

Sempre he considerat que, sense menystenir moltes altres professions de major o menor importància, la meva (la docència i el món de l'educació) és un àmbit que em captiva dia a dia, que m'esperona, que em permet tocar la realitat del present i tastar un bocí del possible futur que els meus alumnes ja representen. Mai com ara, amb més d'una dècada en aquesta professió, he aconseguit un nivell d'implicació en la feina, empatia amb els meus alumnes, cooperació amb els meus companys professors, i cada vegada més solvent nivell d'experiència, com ara estic assolint. Sé que això pot ser el motiu de que estigui començant una nova etapa con el gaudi d'aquesta professió, i en especial de la relació amb els meus alumnes, sigui "increscendo" però partint ja d'una base de bon nivell. Els dubtes i les pors del principi ja no hi són; el cansament excessiu en no saber "desconnectar" prou, s'ha esvaït més; i l'estrès incontrolat comença a trobar vies de ressituar-se a poc a poc.

Si bé tot és nou cada dia, i en cada jornada laboral hi ha sorpreses bones (que alegren el dia) i no tant bones (que ajuden a superar un repte que estimula), no puc menys que afirmar que el gran "què" de tot plegat és l'aprenentatge que com a professor, educador, tutor..., tinc cada dia i ben sovint del que em diuen, fan, pregunten, reflexionen, o bé em comparteixen tots i cadascun dels meus alumnes. No podria expressar-ho més i millor, perquè penso que és difícil quan hom parla de qüestions fondes, quan la meva tasca consisteix a tractar, relacionar-me i acompanyar persones que un dia s'integraran definitivament en la societat per contribuir-hi, i haurem aconseguit entre tots, tant de bo!, que trobin el sentit últim de les seves pròpies vides, regalimat amb gotes de felicitat com la rosada de bon matí.

Tant de bo, aquest gran aprenentatge quotidià amb els meus alumnes, em permeti poder contribuir-hi més i millor a la seva formació en els aspectes actitudinals i acadèmics. Em sento sovint limitat en aquest sentit, però no puc dubtar ni un segon que els meus alumnes m'esperonen, m'animen, i m'estimulen directament o indirecta, adonant-se ells i sense adonar-se'n.

Mai de la vida canviaria la meva professió per res. I sempre reconeixeré que el gran aprenentatge de la meva vida ha estat, en bona mesura, gràcies al dia a dia dels meus alumnes. I és que només qui s'aixeca cada dia amb la curiositat ben desperta, per veure d'on vindrà avui la saviesa, pot trobar en les petites i grans coses quotidianes dels joves que volen créixer, la llum de l'albada que assoleia sense excepcions. Gràcies, benvolguts alumnes!

dimarts, 20 de gener de 2009

I Obama serà President...


Avui dia 20 de gener és un dia històric, novament amb Barack Obama. L'home que en aquests dies ha rebut una càlida acollida de ciutadans nordamericans vinguts d'arreu de la nació, i de ciutadans d'altres països vinguts també de lluny, encarna un somni plausible, que 40 anys enrere, fa tot just menys de mig segle, va aventurar amb coratge i profetisme el ja llegendari Martin Luther King.


Ahir, una dona de certa edat, entrevistada per mitjans de comunicació nordamericans a Washington, exposava que està sentint que viu un moment emocionant i històric, que li recorda només a la presa de posessió de John F. Kennedy, el president assassinat el 1963 per obscures maniobres encara no aclarides, vingudes probablement de cercles propers a la CIA i els poders fàctics nordamericans. També ahir el president de Venezuela feia unes declaracions absolutament irresponsables i fora de lloc, amb un to mig amenaçant, en les què exigia al futur President dels EUA que complís amb els canvis que havia promès i anunciat, perquè sinó és possible que acabin amb ell.


És cert que un home que està cridat a fer història, i ja l'ha fet, realment, abans de jurar el seu càrrec, i amb la càrrega profètica que està acumulant i les conseqüències que podria tenir la seva política, de portar-la a la màxima coherència possible en l'entorn nordamericà i mundial, sens dubte arrisca la seva vida per posar en joc els interessos, sovint egoïstes, de sectors que intervenen a vegades negativament en els afers econòmics, socials o polítics locals o globals.


Obama té davant seu un trajecte gens fàcil, i la solitud del President serà, segurament, una de les seves situacions més incòmodes durant el seu mandat, però molts esperem i desitgem que pugui fer força i tirar endavant el que tants esperem dels Estats Units, d'Amèrica i del món.


Com dèia l'autor del "Petit Príncep": "quan un home sap què vol, el món sencer es retira i li deixa pas".

dimarts, 13 de gener de 2009

Un palestí dóna a un jueu els òrgans del seu fill assassinat per is


Com pot ser que hi hagi històries com aquestes, quan fa més de 60 anys que el conflicte israeliano-palestí dura i dura? Doncs sí, és possible que hi hagi lloc per a la vida entre tanta mort.


El 2005, en un dels atacs violents dels israelians, soldats de l'exèrcit israelià cercaven un yihadista en territori palestí, i van veure que un nen amb el somriure en els llavis els apuntava amb una arma de joguina. Un dels soldats s'alarmà i disparà, provocant la mort de l'infant. La família decidí, hores més tard, donà els òrgans del seu fill a un nen israelià que en necessitava.


En aquests moments d'immens dolor d'uns pares, com els palestins, que perden la vida del seu fill, és possible que resti espai i força per seguir creient en la vida? La resposta és que, a vegades, realment sí! Depèn tot, de vegades, de la manera com s'afronta la vida en altres qüestions més petites, que les grans també s'escometen amb aquesta actitud de grandesa.


El doctor Tzvi Ben-Yishai, portantveu de l'Hospital Rambam de Haifa, va dir que el nen morí sense poder salvar-li la vida a causa dels trets, i els seus pares van decidir donar els seus òrgans per "apropar els cors i apropar la pau". L'oncle del nen, Jamal Jatib, va confirmar que donació d'òrgaonación de los órganos.


Certament, no és pas la primera vegada que s'han salvat vies en la donació d'òrgans entre israeliansi palestins o a l'inrevés. Un altre exemple és el del jove Ioni Jesner, que va ser assassinat en un atac terrorista a Tel Aviv el 2002, quan tenia només 19 anys. Els seus ronyons van salvar la vida d'una nena palestina de 7 anys. "És un orgull haver pogut salvar vides", -va comentar el seu germà Ari-. "Això és justament el que Ioni hauria volgut: fer el bé sense mirar a qui se'l fa."


Sempre he pensat que la desgràcia i la crueltat humanes no tenen límits, com tampoc ho tenen la generositat i el valor humà.


En unes setmanes on s'ha aguditzat el conflicte israeliano-palestí amb més de 900 morts civils entre els palestins, dels quals més de 70 són dones i més de 250 són nens, és un bon moment per pensar que, més enllà de les violències d'una guerra, pot haver lloc per creure en la solidaritat, en l'amor, i en l'altre, encara que aquest a qui s'ajudi pot estar comptat entre els que vulgui considerar els meus "enemics".


Aquestes i altres històries són les que voldria anar incorporant a un blog que m'agradaria que fos interessant per a molts: http://www.eldiaridelesbonesnoticies.blogspot.com/, que busqués, clarament, mostrar l'altra cara de l'horror humà: la cara de la bondat, de la generositat, del valor, de la lluita pel bé i la justícia, que sovint ens entestem, especialment des de l'esviaix de la majoria dels mitjans de comunicació, en pensar que no existeix.

diumenge, 11 de gener de 2009

Luther King és nostre


Aviat s'atança l'aniversari del naixement de Martin Luther King, el líder nordamericà dels drets civils que fou assassinat el 1968 després d'una llarga lluita, pacífica i noviolenta, per aconseguir superar la discriminació racial dels afroamericans. Va ser un home íntegre, el que es pot dir clarament una persona que va buscar la justícia per als seus, amb mitjans justos per a tots. Un home cristià, profundament tocat pel gandhisme sobre el que llegí abundosament; una persona de pregària i d'acció; un home format en Teologia de tradició evangelista o protestant, però tocant de peus a terra en tot moment. Luther King era pastor d'una església a Atlanta, home avessat a fer grans discursos i més grans compromisos en els que crèia el que predicava amb la prova del que practicava. 

Seva és una de les aclaparadores afirmacions que més han pogut colpir la humanitat:

"El gran problema del món no és pas tant el mal que puguin fer els injustos, com el bé que deixen de fer els que es consideren justos."

Luther King hagué de lluitar fortament contra els que, entre els afroamericans, estaven a punt de trencar l'ideal de l'acció noviolenta, i acabar responent a les provocacions dels blancs radicals i violents. Com Gandhi, Luther King considerava que no tothom podia aconseguir esdevenir un noviolent; qui no pugués, que no s'hi presentés; no tothom està cridat a ser o a fer el mateix que tothom... Cadascú havia de ser fidel a les seves pròpies maneres de ser i de fer. Però el que deixava clar, com també el seu mestre indi, és que el noviolent és un home de coratge, perquè és més fàcil disparar un tret o donar un cop de porra, que afrontar el dolor d'una agressió sense tornar-s'hi. És d'aquesta manera que era fàcilment incomprès quan intentava convèncer la gent de que el dolor que hom assumia quan era fuetejat per la policia o per les bandes de radicals i violents, era la manera més neta de convèncer (i no només vèncer) a qui en el fons era víctima de la seva pròpia violència.

Com es pot estimar tant!? Es fa incomprensible! Però va existir aquest home, i va existir la seva lluita, i va posar en pràctica la seva fe i la seva teoria. I va aconseguir el que molts mai aconseguirien amb canons, i míssils, i fusells, i avions caces... Avui, sense anar més lluny, un president dels Estats Units abans serà afroamericà que de condició femenina, tot i que l'opció femenina era blanca... El canvi s'ha anat donant, paulatinament, però s'ha donat, i avui podem celebrar amb Luther King que el seu somni s'ha fet realitat. Perquè els somnis es fan realitat, només que cal creure-s'ho i saber asseure's on esperar.

Tant de bo, la capacitat de somniar de Martin Luther King se'ns encomanés, perquè molts i més somnis es puguessin fer realitat.

divendres, 9 de gener de 2009

Quan els regals són masses...


Em van

encantar unes manifestacions de no sé qui ni a no sé on... (lamento no tenir la font), sobre l'excés de regals que els nostres fills, nebots, cosinets..., han tingut en aquestes festes de Nadal i Reis. En ocasions, els infants reben tants regals que en el moment d'entregar-los-ho obren un rere l'altre sense fixar-s'hi massa què és i sense il·lussionar-se molt, per passar a buscar un altre amb el propi nom, i seguir obrint i obrint... I dèia aquella dona que una bona manera de convertir en "educatiu" un moment que ho hauria de ser per definició, és recollir aquells regals que no estaven demanats pels nens, que no necessitaven i s'havien il·lusionat per tenir, i parlant amb l'infant, convèncer-lo de que calia entregar-los -nous!- a altres nens que no en tindrien ni un. Càritas, centres de menors, Cottolengos, i altres llocs semblants poden ser un bon destí per a l'excés de regals, i a més poden ser excepcionals oportunitats perquè els nostres infants aprenguin que és donant que és reb, que és en el poc que tenim que en el fons podem sentir que tenim tant, i és també així que el consumisme no s'arrela en la seva epidermis tant fortament com a la societat adulta sembla que se li fixa tant. Més encara, quan acabada la gran campanya de Nadal (quant a compres), ara ve una nova etapa de rebaixes esbojarrades i que ocupa premsa i portades de telenotícies per tal de difondre (no sé a vegades si des del ridícul) més i més consumisme desenfrenat. Sigui com sigui, el "sistema" que alguns dies, les estructures que tant ens dominen a voltes, o inclús la cultura que esdevé una xarxa que a vegades ens atrapa tant, no sempre se surt amb la seva; està en les nostres mans saber què fer quan els regals són masses...

divendres, 2 de gener de 2009

És mirant que hi veig...


Aquest blog, renovat en relació al que existia en aquesta mateixa adreça anteriorment, no té cap altre objectiu que mirar el món i transcriure el que em va reflexionar, pensar, intuir, sentir... És un blog on desitjaria compartir lliurement maneres de veure la vida, formes de dubte que viuen en mi barrejats amb les conviccions que crec consolidades, enfocs de la realitat que em són a vegades contradictoris, però en tot cas que em sedueixen, que m'atrauen, o que em porten a un interrogant difícil de desentrallar.

Sigui com sigui, espero i desitjo assajar la meva vocació d'escriptor, que sento per dins però que cal que s'assagi, s'entreni, i vagi madurant i modulant-se amb el temps. Així, també puc enriquir-me amb les contribucions dels meus lectors que, davant les reflexions que aquí apareixin, poden donar-me altres mirades, altres punts de vista, altres visions tant o més interessants que les que jo hagi pogut elaborar.

El cert és que davant un món tan complex com el nostre, i una vida tan misteriosa com la nostra, no ens queda cap altra actitud més enriquidora com la de saber aturar-se a mirar-lo des de fora i també des de dintre (on, de fet, hi som). Així, contribuir-hi amb humilitat, serenor i aquella capacitat d'embadaliment que fa que l'adult s'assembli al menut i, d'aquesta manera, no envelleixi mai més..., que és la de saber observar i llegir el que es veu. Jo em dedicaré aquí a escrfiure allò que miri i vegi..., per després llegir-ho també i deixar que ressoni més encara dins meu.