Barack Obama, el primer president dels Estats Units d'origen africà, mulat més aviat però amb una implicació i compromís clars amb el sector afroamericà, va ser objecte d'una memorable fotografia, discretament emesa en alguns mitjans de comunicació no convencionals o no massius. Obama entra a Dowing Street per ser rebut pel Primer Ministre britànic, i no pot contenir el gest de saludar -encara que dissimuladament- a l'agent negre que custòdia l'entrada de la residència del Primer Ministre, amb la satisfacció dels dos. No sabem si va ser l'agent o bé el President qui va tenir la iniciativa de tant afectuós i natural gest, però el que sí és cert és que ambdós es van sentir ben a gust saltant-se el protocol i deixant-se anar per la complicitat que "un germà negre" té sempre amb un altre "germà negre".
Això em recorda una curiosa vivència de la que vaig ser testimoni fa 2 anys en els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, a Barcelona. En el vagó on jo hi era, un home d'origen africà i amb estètica humil (probablement era un sense sostre) estava assegut amb una actitud de mig dissimul o vergonya, amb la por -intuia jo- de ser objecte de mirades o fins i tot que algun agent de vigilància pogués cridar-li l'atenció pel seu aspecte, per si no duia el bitllet del viatge, o per si alguna autoritat li demanava la documentació; la situació em va afectar per la vulnerabilitat que traspuava aquell bon home de mitjana edat. Sigui com fos, un altre africà entrà al cap d'una estona al mateix vagó; aquest no es va asseure, sinó que va romandre en l'espai d'accés a les portes. Al cap d'algunes estacions, l'home que jo tenia davant va baixar, i en el trajecte cap a la plataforma de sortida del vagó, va topar-se amb l'altre africà que estava allà dret. Un i l'altre no s'havien pogut veure encara perquè estaven d'esquena, mentre jo era de cara als dos. Però va ser tant curiós i tant altament emotiu a l'hora veure com en creuar-se només les mirades un segon, van apropar-se i van abraçar-se fortament. Jo crec que no es coneixien de res, perquè no van dir-se res; potser no eren ni del mateix país ni parlaven la mateixa llengua, però ambdós van respirar al mateix moment una compenetració fraterna i tant humana que l'abraçada ens va conmoure a uns pocs que en vam ser testimonis.
Això és el que segurament li acabà passant a Barack Obama i a l'agent que feia guàrdia a la porta de Dowing Street. Preciosa imatge, aquesta, que humanitza a Obama, humanitza la política, i humanitza les persones. Aquest Obama no deixa de sorprendre'm dia a dia, i em convenç que la política és l'art de l'impossible, perquè encara no entenc com un home amb aquesta naturalitat, bonhomia i tanta humanitat, ha estat capaç d'arribar-se fins a la selva de la política nordamericana, i en els primers 100 dies del seu mandat haver tingut el coratge i la força d'introduir suficients canvis com per a anorrear 8 anys (és a dir, 3000 dies) de George Bush.
Agraeixo al meu amic Fabrizio Bozzato l'enviament d'aquesta imatge tant suggerent.
