dijous, 30 d’abril del 2009

I Obama saludà a l'agent negre sense embuts


Barack Obama, el primer president dels Estats Units d'origen africà, mulat més aviat però amb una implicació i compromís clars amb el sector afroamericà, va ser objecte d'una memorable fotografia, discretament emesa en alguns mitjans de comunicació no convencionals o no massius. Obama entra a Dowing Street per ser rebut pel Primer Ministre britànic, i no pot contenir el gest de saludar -encara que dissimuladament- a l'agent negre que custòdia l'entrada de la residència del Primer Ministre, amb la satisfacció dels dos. No sabem si va ser l'agent o bé el President qui va tenir la iniciativa de tant afectuós i natural gest, però el que sí és cert és que ambdós es van sentir ben a gust saltant-se el protocol i deixant-se anar per la complicitat que "un germà negre" té sempre amb un altre "germà negre".

Això em recorda una curiosa vivència de la que vaig ser testimoni fa 2 anys en els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, a Barcelona. En el vagó on jo hi era, un home d'origen africà i amb estètica humil (probablement era un sense sostre) estava assegut amb una actitud de mig dissimul o vergonya, amb la por -intuia jo- de ser objecte de mirades o fins i tot que algun agent de vigilància pogués cridar-li l'atenció pel seu aspecte, per si no duia el bitllet del viatge, o per si alguna autoritat li demanava la documentació; la situació em va afectar per la vulnerabilitat que traspuava aquell bon home de mitjana edat. Sigui com fos, un altre africà entrà al cap d'una estona al mateix vagó; aquest no es va asseure, sinó que va romandre en l'espai d'accés a les portes. Al cap d'algunes estacions, l'home que jo tenia davant va baixar, i en el trajecte cap a la plataforma de sortida del vagó, va topar-se amb l'altre africà que estava allà dret. Un i l'altre no s'havien pogut veure encara perquè estaven d'esquena, mentre jo era de cara als dos. Però va ser tant curiós i tant altament emotiu a l'hora veure com en creuar-se només les mirades un segon, van apropar-se i van abraçar-se fortament. Jo crec que no es coneixien de res, perquè no van dir-se res; potser no eren ni del mateix país ni parlaven la mateixa llengua, però ambdós van respirar al mateix moment una compenetració fraterna i tant humana que l'abraçada ens va conmoure a uns pocs que en vam ser testimonis.

Això és el que segurament li acabà passant a Barack Obama i a l'agent que feia guàrdia a la porta de Dowing Street. Preciosa imatge, aquesta, que humanitza a Obama, humanitza la política, i humanitza les persones. Aquest Obama no deixa de sorprendre'm dia a dia, i em convenç que la política és l'art de l'impossible, perquè encara no entenc com un home amb aquesta naturalitat, bonhomia i tanta humanitat, ha estat capaç d'arribar-se fins a la selva de la política nordamericana, i en els primers 100 dies del seu mandat haver tingut el coratge i la força d'introduir suficients canvis com per a anorrear 8 anys (és a dir, 3000 dies) de George Bush.

Agraeixo al meu amic Fabrizio Bozzato l'enviament d'aquesta imatge tant suggerent.

dijous, 9 d’abril del 2009

El Dalai Lama diu de l'humanitat...


Una bona amiga, Carme Paradell, ha volgut compartir amb mi una preciosa presentació digital (és el que anomenariem, amb marca, un "Power Point"??), on pregunten al Dalai Lama què li sorprèn més de la humanitat. Les seves respostes, agudes i agosarades al mateix temps, ens posen en un context de contradicció al qual sovint no estem acostumats. Com que m'han cridat tant l'atenció, i m'han fet pensar, i m'han tocat per dins, he volgut compartir-ho en el meu blog personal. Ara que estem de Setmana Santa, per a molts cristians la reflexió convida a fer-se més present a la vida; i per a aquells que no ho siguin, un lama tibetà, ni que sigui el Dalai, no farà cap nosa mai perquè diu veritats de peu i pes.

- Què li sorprèn més de la humanitat, Dalai Lama?

- El que més em sorprèn són els HOMES...
  1. perquè perden la salut per guanyar diners, i després perden els diners per recuperar la salut...
  2. perquè s'obsessionen pel futur i no pensen en el present, i després es perden el present i no viuen el futur...
  3. i perquè viuen com si no haguessin de morir mai, i moren com si mai haguessin viscut...
I per què serà que som així?