És possible aprendre dels alumnes?

Fa més de 10 anys que em dedico a la docència com a professor principalment de Secundària, i amb menys intensitat en l'àmbit universitari. En un o altre món em sento en constant procés d'aprenentatge, no tant per la preparació de les classes o els materials que haig d'utiltizar per a la impartició d'assignatures, sinó més aviat amb les intervencions dels meus alumnes, amb les seves reflexions, amb el seguiment personal que hom pugui anar fent, i també amb la voluntat de compartir -per part d'alguns alumnes- el seu propi procés personal, acadèmic i de futur.

Sempre he considerat que, sense menystenir moltes altres professions de major o menor importància, la meva (la docència i el món de l'educació) és un àmbit que em captiva dia a dia, que m'esperona, que em permet tocar la realitat del present i tastar un bocí del possible futur que els meus alumnes ja representen. Mai com ara, amb més d'una dècada en aquesta professió, he aconseguit un nivell d'implicació en la feina, empatia amb els meus alumnes, cooperació amb els meus companys professors, i cada vegada més solvent nivell d'experiència, com ara estic assolint. Sé que això pot ser el motiu de que estigui començant una nova etapa con el gaudi d'aquesta professió, i en especial de la relació amb els meus alumnes, sigui "increscendo" però partint ja d'una base de bon nivell. Els dubtes i les pors del principi ja no hi són; el cansament excessiu en no saber "desconnectar" prou, s'ha esvaït més; i l'estrès incontrolat comença a trobar vies de ressituar-se a poc a poc.

Si bé tot és nou cada dia, i en cada jornada laboral hi ha sorpreses bones (que alegren el dia) i no tant bones (que ajuden a superar un repte que estimula), no puc menys que afirmar que el gran "què" de tot plegat és l'aprenentatge que com a professor, educador, tutor..., tinc cada dia i ben sovint del que em diuen, fan, pregunten, reflexionen, o bé em comparteixen tots i cadascun dels meus alumnes. No podria expressar-ho més i millor, perquè penso que és difícil quan hom parla de qüestions fondes, quan la meva tasca consisteix a tractar, relacionar-me i acompanyar persones que un dia s'integraran definitivament en la societat per contribuir-hi, i haurem aconseguit entre tots, tant de bo!, que trobin el sentit últim de les seves pròpies vides, regalimat amb gotes de felicitat com la rosada de bon matí.

Tant de bo, aquest gran aprenentatge quotidià amb els meus alumnes, em permeti poder contribuir-hi més i millor a la seva formació en els aspectes actitudinals i acadèmics. Em sento sovint limitat en aquest sentit, però no puc dubtar ni un segon que els meus alumnes m'esperonen, m'animen, i m'estimulen directament o indirecta, adonant-se ells i sense adonar-se'n.

Mai de la vida canviaria la meva professió per res. I sempre reconeixeré que el gran aprenentatge de la meva vida ha estat, en bona mesura, gràcies al dia a dia dels meus alumnes. I és que només qui s'aixeca cada dia amb la curiositat ben desperta, per veure d'on vindrà avui la saviesa, pot trobar en les petites i grans coses quotidianes dels joves que volen créixer, la llum de l'albada que assoleia sense excepcions. Gràcies, benvolguts alumnes!