Coscubiela, ESADE i els bisbes

Joan Coscubiela va ser sindicalista i, al menys fins a la data, és vigent professor associat d'ESADE, alhora que candidat per ICV a les Eleccions Generals. El diumenge passat a Sant Feliu de Llobregat, en un acte pel vot femení, va afirmar que si les dones no voten qui parlarà "seran els bisbes a través dels seus representants a la Terra, com el Sr. Duran i el Sr. Rajoy, i ho faran per carregar-se el dret a l'avortament" (entre altres…). La seva condició d’exsindicalista no és contradictòria amb l'exercici docent en una escola de negocis de prestigi; més aviat al contrari, ja que enriqueix enormement als estudiants. Però en canvi, aquesta institució està dirigida pels Jesuïtes i, per tant, és una obra de l’Església catòlica. Sobta que ara que Coscubiela és candidat per ICV, caigui en les demagògies i etiquetatges que la institució que el va contractar no va cometre mai amb ell; i ara ho fa pretenent treure rèdit electoral a costa de simplificacions que molesten a l’Església i ofenen a molts cristians. No és que no hagi de ser crític contra el que sigui, sinó que tal i com està la classe política, estaria bé cuidar més la coherència personal i foragitar del tot la demagogia en els discursos.

Apresats per la pressa

Heus aquí un dels mals de la nostra societat actual: la pressa. Em pregunto sovint: si no tenim temps, per què tenim pressa? La pressa ens fa l’efecte de que fem més, però fem menys i pitjor el que haguem de fer. La pressa ens sembla que allargui el temps, però no en tenim realment, de temps, ni aquest és elàstic. La pressa ens planteja una necessitat rere una altra que ens permeti anar més depressa, però no anem enlloc amb pressa; més aviat acabem apresats per la pressa. El “tempo” de la nostra vida urbana hauria de ser un altre, i tots els habitants del món rural ens ho repeteixen quan ens veuen venir de ciutat a velocitat urbana. Els veiem estranys quan porten un ritme diferent; els veiem rars quan ens diuen que els agraden altres costums i rebutgen a vegades els ocis de la vida ciudadana. Tenen molt més temps, perquè simplemente el saben perdre. A ciutat no tenim temps, perquè creiem poder-lo aturar; i pobre del que el perdi a casa, a l’escola, a la feina, en el trànsit... Quantes vegades haurem sentit persones que voldrien que el dia tingués més de 24 hores… És com si demanéssin que tinguessim 7 dits a cada mà enlloc de 5; o que tinguessim 3 braços o 2 cervells… Fer, fer, fer i fer més… I no som pel que fem sinó pel que som en sí mateixos. “Per què canta un rossinyol? –li preguntaren al mestre; –No canta per res més que perquè té un cant per cantar.” I prou… Som apresats per la pressa, i creiem ser lliures. I som presos.

Pobres però feliços?

Diuen els místics i els homes i dones profunds interiorment de totes les tradicions religioses, que la pobresa material és una riquesa espiritual, i la riquesa material és una pobresa espiritual. La societat actual, el jovent d’avui dia, el món contemporani no entén que un cert grau de pobresa allibera i permet fer feliç. És cert que tenim l’autoengany estratègicament ubicat fins al punt d’elaborar suggerents aforismes com allò de “el diner no dóna la felicitat però hi ajuda…”, però el cert és que el diner és un parany fort quan ha resolt el seu objectiu principal: que és alimentar-nos, dotar-nos d’una vivenda, atendre’ns en les necessitats de salut i permetre’ns estudis per accedir a una feina digna. Quan hem cobert les necessitats humanes fonamentals, aleshores el diner esdevé realment un més gran parany com més desig hi ha d’ell. Al final, acabem treballant per diner, quan el treball havia de dignificar l’ésser humà; acabem relacionant-nos per interès, quan les relacions fan créixer les persones; i finalment acabem venent-ho o comprant-ho tot. Hem banalitzat la feina, les relacions i les emocions; també les persones i la pròpia família a vegades entren en el mercat monetari. Tot està en venda o lloguer, de tot en treiem un interès o en fem negoci, i al final tot acaba per tenir un preu oblidant que en el fons tenia un valor… Els pobres no pateixen les interferències d’una riquesa esclava de l’obsessió pel lucre, infeliç perquè és superficial. Talment com els conreus, cal enfonsar les arrels més enllà de la superfície, i aleshores trobar terra fèrtil que donarà fruit abundant, com ara la llibertat, l’amor i la felicitat.

Un fill, el coratge d'un gran viatge

Conec no poques parelles que comencen l’any amb la gran aventura d’una nova criatura a la família. Tots els que som pares sabem el que significa de renúncies, d’esforços i de preocupacions; i tots els amics que rodegen les noves parelles de pares no perden el temps per a informar als nous inexperts de quantes coses deixaran de tenir, quants privilegis perdran, i quants estalvis s’esvairan en detriment de vacances, sopars, un cotxe nou o un vestit de moda. Fins i tot hi ha qui ja adjudica a la nova família la impossibilitat de viatjar durant alguns anys perquè, amb criatures, és una autèntica odissea. En part és cert, però hem de dir que també, lluny d’això, un fill/a és realment la més gran ocasió per a poder esdevenir profundament humà; l’oportunitat de tastar la sagrada capacitat de ser creador i no per un instant; l’aventura d’un gran viatge que no acaba mai i que sorprèn a cada pas. Estic convençut de que ser pare/mare és el més meravellós que una persona pot viure en aquesta vida. No està exempt de suor i de llàgrimes, però tampoc d’una lluita plena d’alegries i satisfaccions que, de no ser així, l’ésser humà hauria acabat amb la pràctica de la paternitat segles enrere. És clar que la vida dóna tombs que compliquen fins a l’extrem; però res ens ho evita en mil altres esferes de la nostra existència, i bé que les afrontem. Amb la paternitat cal, però, un atreviment i un coratge que no sempre tenim la confiança de treure, però sens dubte la posseim del cert i és més forta que cap altra.