I Obama serà President...

Avui dia 20 de gener és un dia històric, novament amb Barack Obama. L'home que en aquests dies ha rebut una càlida acollida de ciutadans nordamericans vinguts d'arreu de la nació, i de ciutadans d'altres països vinguts també de lluny, encarna un somni plausible, que 40 anys enrere, fa tot just menys de mig segle, va aventurar amb coratge i profetisme el ja llegendari Martin Luther King.

Ahir, una dona de certa edat, entrevistada per mitjans de comunicació nordamericans a Washington, exposava que està sentint que viu un moment emocionant i històric, que li recorda només a la presa de posessió de John F. Kennedy, el president assassinat el 1963 per obscures maniobres encara no aclarides, vingudes probablement de cercles propers a la CIA i els poders fàctics nordamericans. També ahir el president de Venezuela feia unes declaracions absolutament irresponsables i fora de lloc, amb un to mig amenaçant, en les què exigia al futur President dels EUA que complís amb els canvis que havia promès i anunciat, perquè sinó és possible que acabin amb ell.

És cert que un home que està cridat a fer història, i ja l'ha fet, realment, abans de jurar el seu càrrec, i amb la càrrega profètica que està acumulant i les conseqüències que podria tenir la seva política, de portar-la a la màxima coherència possible en l'entorn nordamericà i mundial, sens dubte arrisca la seva vida per posar en joc els interessos, sovint egoïstes, de sectors que intervenen a vegades negativament en els afers econòmics, socials o polítics locals o globals.

Obama té davant seu un trajecte gens fàcil, i la solitud del President serà, segurament, una de les seves situacions més incòmodes durant el seu mandat, però molts esperem i desitgem que pugui fer força i tirar endavant el que tants esperem dels Estats Units, d'Amèrica i del món.

Com dèia l'autor del "Petit Príncep": "quan un home sap què vol, el món sencer es retira i li deixa pas".

Un palestí dóna a un jueu els òrgans del seu fill assassinat per is

Com pot ser que hi hagi històries com aquestes, quan fa més de 60 anys que el conflicte israeliano-palestí dura i dura? Doncs sí, és possible que hi hagi lloc per a la vida entre tanta mort.

El 2005, en un dels atacs violents dels israelians, soldats de l'exèrcit israelià cercaven un yihadista en territori palestí, i van veure que un nen amb el somriure en els llavis els apuntava amb una arma de joguina. Un dels soldats s'alarmà i disparà, provocant la mort de l'infant. La família decidí, hores més tard, donà els òrgans del seu fill a un nen israelià que en necessitava.

En aquests moments d'immens dolor d'uns pares, com els palestins, que perden la vida del seu fill, és possible que resti espai i força per seguir creient en la vida? La resposta és que, a vegades, realment sí! Depèn tot, de vegades, de la manera com s'afronta la vida en altres qüestions més petites, que les grans també s'escometen amb aquesta actitud de grandesa.

El doctor Tzvi Ben-Yishai, portantveu de l'Hospital Rambam de Haifa, va dir que el nen morí sense poder salvar-li la vida a causa dels trets, i els seus pares van decidir donar els seus òrgans per "apropar els cors i apropar la pau". L'oncle del nen, Jamal Jatib, va confirmar que donació d'òrgaonación de los órganos.

Certament, no és pas la primera vegada que s'han salvat vies en la donació d'òrgans entre israeliansi palestins o a l'inrevés. Un altre exemple és el del jove Ioni Jesner, que va ser assassinat en un atac terrorista a Tel Aviv el 2002, quan tenia només 19 anys. Els seus ronyons van salvar la vida d'una nena palestina de 7 anys. "És un orgull haver pogut salvar vides", -va comentar el seu germà Ari-. "Això és justament el que Ioni hauria volgut: fer el bé sense mirar a qui se'l fa."

Sempre he pensat que la desgràcia i la crueltat humanes no tenen límits, com tampoc ho tenen la generositat i el valor humà.

En unes setmanes on s'ha aguditzat el conflicte israeliano-palestí amb més de 900 morts civils entre els palestins, dels quals més de 70 són dones i més de 250 són nens, és un bon moment per pensar que, més enllà de les violències d'una guerra, pot haver lloc per creure en la solidaritat, en l'amor, i en l'altre, encara que aquest a qui s'ajudi pot estar comptat entre els que vulgui considerar els meus "enemics".

Aquestes i altres històries són les que voldria anar incorporant a un blog que m'agradaria que fos interessant per a molts: http://www.eldiaridelesbonesnoticies.blogspot.com/, que busqués, clarament, mostrar l'altra cara de l'horror humà: la cara de la bondat, de la generositat, del valor, de la lluita pel bé i la justícia, que sovint ens entestem, especialment des de l'esviaix de la majoria dels mitjans de comunicació, en pensar que no existeix.

Luther King és nostre

Aviat s'atança l'aniversari del naixement de Martin Luther King, el líder nordamericà dels drets civils que fou assassinat el 1968 després d'una llarga lluita, pacífica i noviolenta, per aconseguir superar la discriminació racial dels afroamericans. Va ser un home íntegre, el que es pot dir clarament una persona que va buscar la justícia per als seus, amb mitjans justos per a tots. Un home cristià, profundament tocat pel gandhisme sobre el que llegí abundosament; una persona de pregària i d'acció; un home format en Teologia de tradició evangelista o protestant, però tocant de peus a terra en tot moment. Luther King era pastor d'una església a Atlanta, home avessat a fer grans discursos i més grans compromisos en els que crèia el que predicava amb la prova del que practicava. 

Seva és una de les aclaparadores afirmacions que més han pogut colpir la humanitat:

"El gran problema del món no és pas tant el mal que puguin fer els injustos, com el bé que deixen de fer els que es consideren justos."

Luther King hagué de lluitar fortament contra els que, entre els afroamericans, estaven a punt de trencar l'ideal de l'acció noviolenta, i acabar responent a les provocacions dels blancs radicals i violents. Com Gandhi, Luther King considerava que no tothom podia aconseguir esdevenir un noviolent; qui no pugués, que no s'hi presentés; no tothom està cridat a ser o a fer el mateix que tothom... Cadascú havia de ser fidel a les seves pròpies maneres de ser i de fer. Però el que deixava clar, com també el seu mestre indi, és que el noviolent és un home de coratge, perquè és més fàcil disparar un tret o donar un cop de porra, que afrontar el dolor d'una agressió sense tornar-s'hi. És d'aquesta manera que era fàcilment incomprès quan intentava convèncer la gent de que el dolor que hom assumia quan era fuetejat per la policia o per les bandes de radicals i violents, era la manera més neta de convèncer (i no només vèncer) a qui en el fons era víctima de la seva pròpia violència.

Com es pot estimar tant!? Es fa incomprensible! Però va existir aquest home, i va existir la seva lluita, i va posar en pràctica la seva fe i la seva teoria. I va aconseguir el que molts mai aconseguirien amb canons, i míssils, i fusells, i avions caces... Avui, sense anar més lluny, un president dels Estats Units abans serà afroamericà que de condició femenina, tot i que l'opció femenina era blanca... El canvi s'ha anat donant, paulatinament, però s'ha donat, i avui podem celebrar amb Luther King que el seu somni s'ha fet realitat. Perquè els somnis es fan realitat, només que cal creure-s'ho i saber asseure's on esperar.

Tant de bo, la capacitat de somniar de Martin Luther King se'ns encomanés, perquè molts i més somnis es puguessin fer realitat.

Quan els regals són masses...

Em van

encantar unes manifestacions de no sé qui ni a no sé on... (lamento no tenir la font), sobre l'excés de regals que els nostres fills, nebots, cosinets..., han tingut en aquestes festes de Nadal i Reis. En ocasions, els infants reben tants regals que en el moment d'entregar-los-ho obren un rere l'altre sense fixar-s'hi massa què és i sense il·lussionar-se molt, per passar a buscar un altre amb el propi nom, i seguir obrint i obrint... I dèia aquella dona que una bona manera de convertir en "educatiu" un moment que ho hauria de ser per definició, és recollir aquells regals que no estaven demanats pels nens, que no necessitaven i s'havien il·lusionat per tenir, i parlant amb l'infant, convèncer-lo de que calia entregar-los -nous!- a altres nens que no en tindrien ni un. Càritas, centres de menors, Cottolengos, i altres llocs semblants poden ser un bon destí per a l'excés de regals, i a més poden ser excepcionals oportunitats perquè els nostres infants aprenguin que és donant que és reb, que és en el poc que tenim que en el fons podem sentir que tenim tant, i és també així que el consumisme no s'arrela en la seva epidermis tant fortament com a la societat adulta sembla que se li fixa tant. Més encara, quan acabada la gran campanya de Nadal (quant a compres), ara ve una nova etapa de rebaixes esbojarrades i que ocupa premsa i portades de telenotícies per tal de difondre (no sé a vegades si des del ridícul) més i més consumisme desenfrenat. Sigui com sigui, el "sistema" que alguns dies, les estructures que tant ens dominen a voltes, o inclús la cultura que esdevé una xarxa que a vegades ens atrapa tant, no sempre se surt amb la seva; està en les nostres mans saber què fer quan els regals són masses...

És mirant que hi veig...

Aquest blog, renovat en relació al que existia en aquesta mateixa adreça anteriorment, no té cap altre objectiu que mirar el món i transcriure el que em va reflexionar, pensar, intuir, sentir... És un blog on desitjaria compartir lliurement maneres de veure la vida, formes de dubte que viuen en mi barrejats amb les conviccions que crec consolidades, enfocs de la realitat que em són a vegades contradictoris, però en tot cas que em sedueixen, que m'atrauen, o que em porten a un interrogant difícil de desentrallar.

Sigui com sigui, espero i desitjo assajar la meva vocació d'escriptor, que sento per dins però que cal que s'assagi, s'entreni, i vagi madurant i modulant-se amb el temps. Així, també puc enriquir-me amb les contribucions dels meus lectors que, davant les reflexions que aquí apareixin, poden donar-me altres mirades, altres punts de vista, altres visions tant o més interessants que les que jo hagi pogut elaborar.

El cert és que davant un món tan complex com el nostre, i una vida tan misteriosa com la nostra, no ens queda cap altra actitud més enriquidora com la de saber aturar-se a mirar-lo des de fora i també des de dintre (on, de fet, hi som). Així, contribuir-hi amb humilitat, serenor i aquella capacitat d'embadaliment que fa que l'adult s'assembli al menut i, d'aquesta manera, no envelleixi mai més..., que és la de saber observar i llegir el que es veu. Jo em dedicaré aquí a escrfiure allò que miri i vegi..., per després llegir-ho també i deixar que ressoni més encara dins meu.