dissabte, 20 de novembre del 2010

Ara em posaré a fer contes


De fa uns tres anys que llegeixo contes als meus fills abans d'anar-se'n a dormir, en estones d'esmorzar que duren i duren, o bé de sopars que s'allarguen i m'acaben treient la gana. Aquests contes els trobo realment cruels, expliquen futileses, no només no aporten valors sinó que presenten contravalors impecablement ben construïts. La Caputxeta Vermella, La Rateta Presumideta, La Blancaneus i els set nans, La Ventafocs..., són alguns dels clàssics que esdevenen trencadors dels cors verges dels infants. La terra adobada pels primers valors que els pares conreem amb cura, es converteix en terra erma quan la col·lecció Disney més radical crema el terreny infantil. Els menuts acaben veient que hi ha madrastres ferotges i llops agressius, que només la vida de princesa és bonica, i que la visió masclista i submissa de la societat és un bon punt de partença. El darrer conte que he hagut de fer fora de casa és el de Hänsel i Gretel, que tan cruelment relata l'abandonament que una mare fa dels fills enmig del bosc per fer front a les penúries; després, el pare torna i els recupera, i quan els nens li pregunten on és la mare, el gèlid pare informa "que ha rebut el que mereix, i ha mort...". La meva filla, lluny d'entristir-se per aquests fets que em sobresalten, aleccionada segurament amb l'exitosa nissaga de Ventafocs i Blancaneus, em demana veure novament Hänsel i Gretel una i altra vegada... Ho tinc clar: ara em posaré a escriure contes infantils per salvar la primerenca etapa educativa dels meus fills, abans no treguin un dia tota aquesta agressivitat i aleshores em pregunti d'on deu venir.

[Publicat a la revista Valors.org]

diumenge, 31 d’octubre del 2010

El silenci que estem matant


Fa no masses mesos que al Tramvia del Baix Llobregat, el Trambaix, sento que posen la ràdio en la megafonia de les parades, i a vegades també dins els convois. També estan col·locant a gairebé tots els tramvies pantalles de televisió on poder veure les notícies del dia i a vegades també informacions de l'empresa de transport. Sovint decideixo agafar el transport públic no tant per a poder estar en silenci, que sé que tampoc és això, però sí per a poder no estar pensant en el trànsit si condueixo, i especialment si hi ha embussos de ciutat. A banda de que l'hauríem d'agafar més per una qüestió de sostenibilitat, és cert que el tramvia, que passa per davant de casa meva l'escullo sovint per tal de desplaçar-me deixant la ment en blanc, silenciant-la (accepto la versió més simple del concepte silenci). Em molesta, per tant, que m'hi posin una emisora de ràdio; però encara que em posessin un fil musical... M'obliguen a escoltar el que no hi és inevitablement. I em pregunto, aleshores, per què la nostra societat tantes vegades no ens deixa estar en silenci, si el silenci és la Pau més simple. Per què la nostra societat afegeix soroll? Quan marxo al camp i passem alguna nit amb família o amics, sovint els més joves (menys acostumats a silenciar-se) arriben a dir-me que els costa agafar la son quan anem a dormir perquè hi ha massa silenci...!!! La nostra societat està massa plena de missatges visuals, de sorolls i de sons, de paraules i d'imatges. Estem matant el silenci que la humanitat ha valorat des que és humanitat.

[Publicat a la revista Valors.org]