De fa uns tres anys que llegeixo contes als meus fills abans d'anar-se'n a dormir, en estones d'esmorzar que duren i duren, o bé de sopars que s'allarguen i m'acaben treient la gana. Aquests contes els trobo realment cruels, expliquen futileses, no només no aporten valors sinó que presenten contravalors impecablement ben construïts. La Caputxeta Vermella, La Rateta Presumideta, La Blancaneus i els set nans, La Ventafocs..., són alguns dels clàssics que esdevenen trencadors dels cors verges dels infants. La terra adobada pels primers valors que els pares conreem amb cura, es converteix en terra erma quan la col·lecció Disney més radical crema el terreny infantil. Els menuts acaben veient que hi ha madrastres ferotges i llops agressius, que només la vida de princesa és bonica, i que la visió masclista i submissa de la societat és un bon punt de partença. El darrer conte que he hagut de fer fora de casa és el de Hänsel i Gretel, que tan cruelment relata l'abandonament que una mare fa dels fills enmig del bosc per fer front a les penúries; després, el pare torna i els recupera, i quan els nens li pregunten on és la mare, el gèlid pare informa "que ha rebut el que mereix, i ha mort...". La meva filla, lluny d'entristir-se per aquests fets que em sobresalten, aleccionada segurament amb l'exitosa nissaga de Ventafocs i Blancaneus, em demana veure novament Hänsel i Gretel una i altra vegada... Ho tinc clar: ara em posaré a escriure contes infantils per salvar la primerenca etapa educativa dels meus fills, abans no treguin un dia tota aquesta agressivitat i aleshores em pregunti d'on deu venir.
[Publicat a la revista Valors.org]
