Pobres però feliços?

Diuen els místics i els homes i dones profunds interiorment de totes les tradicions religioses, que la pobresa material és una riquesa espiritual, i la riquesa material és una pobresa espiritual. La societat actual, el jovent d’avui dia, el món contemporani no entén que un cert grau de pobresa allibera i permet fer feliç. És cert que tenim l’autoengany estratègicament ubicat fins al punt d’elaborar suggerents aforismes com allò de “el diner no dóna la felicitat però hi ajuda…”, però el cert és que el diner és un parany fort quan ha resolt el seu objectiu principal: que és alimentar-nos, dotar-nos d’una vivenda, atendre’ns en les necessitats de salut i permetre’ns estudis per accedir a una feina digna. Quan hem cobert les necessitats humanes fonamentals, aleshores el diner esdevé realment un més gran parany com més desig hi ha d’ell. Al final, acabem treballant per diner, quan el treball havia de dignificar l’ésser humà; acabem relacionant-nos per interès, quan les relacions fan créixer les persones; i finalment acabem venent-ho o comprant-ho tot. Hem banalitzat la feina, les relacions i les emocions; també les persones i la pròpia família a vegades entren en el mercat monetari. Tot està en venda o lloguer, de tot en treiem un interès o en fem negoci, i al final tot acaba per tenir un preu oblidant que en el fons tenia un valor… Els pobres no pateixen les interferències d’una riquesa esclava de l’obsessió pel lucre, infeliç perquè és superficial. Talment com els conreus, cal enfonsar les arrels més enllà de la superfície, i aleshores trobar terra fèrtil que donarà fruit abundant, com ara la llibertat, l’amor i la felicitat.