Un fill, el coratge d'un gran viatge

Conec no poques parelles que comencen l’any amb la gran aventura d’una nova criatura a la família. Tots els que som pares sabem el que significa de renúncies, d’esforços i de preocupacions; i tots els amics que rodegen les noves parelles de pares no perden el temps per a informar als nous inexperts de quantes coses deixaran de tenir, quants privilegis perdran, i quants estalvis s’esvairan en detriment de vacances, sopars, un cotxe nou o un vestit de moda. Fins i tot hi ha qui ja adjudica a la nova família la impossibilitat de viatjar durant alguns anys perquè, amb criatures, és una autèntica odissea. En part és cert, però hem de dir que també, lluny d’això, un fill/a és realment la més gran ocasió per a poder esdevenir profundament humà; l’oportunitat de tastar la sagrada capacitat de ser creador i no per un instant; l’aventura d’un gran viatge que no acaba mai i que sorprèn a cada pas. Estic convençut de que ser pare/mare és el més meravellós que una persona pot viure en aquesta vida. No està exempt de suor i de llàgrimes, però tampoc d’una lluita plena d’alegries i satisfaccions que, de no ser així, l’ésser humà hauria acabat amb la pràctica de la paternitat segles enrere. És clar que la vida dóna tombs que compliquen fins a l’extrem; però res ens ho evita en mil altres esferes de la nostra existència, i bé que les afrontem. Amb la paternitat cal, però, un atreviment i un coratge que no sempre tenim la confiança de treure, però sens dubte la posseim del cert i és més forta que cap altra.